Assumiràs la veu d'un poble

És el 9 d’Octubre, la Festa Nacional del País Valencià (ara anomenat, per obra i gràcia dels polítics “Comunitat Autònoma Valenciana”). Per fi tenim un dia –i gràcies- en que tothom s’esforça per parlar un idioma –el valencià- menyspreat fins pels propis valencians, que el tenim com una parla de casa, i no ens atrevim ni tan sols a parlar-lo quan anem a una botiga o una oficina municipal. Ens val només, als que més o menys el parlem, per somniar. La meua generació vam ser educats en els principis de què el castellà era el idioma oficial d’Espanya, l’únic idioma que calia estimar i defensar. Així, el valencià va anar quedant arrumbat a la cambra on es guarden eixes coses que no tenen una utilitat pràctica. Els mestres, ens deien que havíem de parlar sempre castellà, per què tots ens poguessin entendre. De tal manera què, en parlar valencià, acostumem a demanar perdó als que no saben –o no han volgut saber- el nostre idioma. Fruit d’eixa educació, és la nostra forma de ser i de sentir el idioma a hores d’ara. Només fa uns dies, vaig assistir a un dels actes que, per a commemorar el 9 d’Octubre, es celebren al poble on visc. Es tractava de la projecció de la pel•lícula “Pa negre”. Els organitzadors –persones cultes i que diuen estimar la nostra llengua- demanaren disculpes per què la pel•lícula estava gravada en català. Fis eixa situació hem arribat.

En aquest dia del País Valencià, jo em prenc la llibertat d’escriure en aquest “blog” amb el meu idioma, els què els meus pares em parlaren des què vaig nàixer, la llengua en que parlava als meus avis, als meus germans i a molts dels meus amics. Una llengua menyspreada pels governants i que a l’escola ens fou segrestada. Una llengua què –cal dir-ho- mai no hem sabut defensar ni estimar com calia fer-ho. Em sento responsable de la meva manca d’empenta en aquest sentit. Avui escric en valencià i em sento orgullós de fer-ho.

És una llengua, malgrat tot, que ha valgut –i continua valent- per què escriptors i poetes expressen els sentiments més valuosos. És la llengua d’un poble: del meu poble. És la meua llengua.

Vicent Andrés Estellés, poeta valencià nascut a Burjassot l’any 1924, deixà constància del seu amor per aquesta llengua, en el següent poema:

ASSUMIRÀS LA VEU DÙN POBLE

Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl•labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no sia la del teu poble.

Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,
camines decididament.